4 de febrer 2024

Píndoles escèniques contra el feixisme

Escriu: Roger Costa Puyal | @Ruesru


Cultura i recuperació de la memòria històrica es donen la mà al desè Cítric de l’Ateneu Popular 9 Barris com a antídot contra els feixismes d’abans i els d’ara, amb propostes escèniques contra la censura i el silenci. La companyia Estefanía de Paz Asín rescata la terrible història del circ Anastasini; Xavier Bobés i Alberto Conejero porten l’espectacle censurat sobre la promesa incomplerta del mestre Benaiges; i la companyia Hermanas Picohueso retrata la moral franquista a través de la primera dama del feixisme espanyol. 


L’aixecament feixista contra el circ de Lodosa

Al feixisme no li agrada el circ «per la seva forma de vida lliure i independent». Entre el 19 i el 24 de juliol de 1936, uns quaranta membres del circ Anastasini van ser executats per les tropes feixistes al municipi navarrès de Larraga. L’Associació Maravillas Lamberto, que ha recuperat la memòria d’aquests fets, conclou que «van ser assassinats per la seva forma de vida lliure i independent».

El cop d’estat dels militars espanyols va omplir de morts les cunetes i les fosses comunes. La majoria d’aquestes segueixen plenes de cadàvers desconeguts i doblement enterrats pels pactes de la transició, pactes de l’oblit. Les històries d’aquests morts oblidats es van recuperant poc a poc.

Aquesta història es va començar a recuperar l’any 2012, quan l’Associació Maravillas Lamberto investigava una d’aquestes fosses al terme de San Gil, a Larraga. Un avi del poble recordava haver descobert accidentalment una fossa l’any 1948. La va trobar perquè, quan la terra era dura, els falangistes no excavaven gaire fons. D’aquesta fossa en van sortir els ossos de 13 o 14 persones de totes les edats. Un altre avi recordava haver escoltat els trets dels soldats i els crits dels executats. Després va aparèixer una partida de naixement del 18 de juliol a Lodosa, en la que els pares constaven com a artistes de circ. Després van fer la connexió amb una altra fossa, exhumada l’any 1979 a Mendavia, on s’havien trobat 27 cadàvers més.


Carpa del circ Anastasini als anys 30 | Arxiu


El prestigiós circ Anastisini va ser fundat l’any 1877 a Itàlia, país amb gran tradició circense. A l’hivern de 1936 el circ estava fent una gira pel nord d’Àfrica que va acabar a Ceuta, on van contractar algunes persones com ajudants de pista i artistes. A la primavera van creuar l’estret i van continuar la gira per l’Estat espanyol, recorrent-lo de sud a nord i actuant en diverses ciutats. Després de passar per Calahorra i Arnedo, al juliol van muntar la gran carpa de circ a Lodosa, a la Plazuela, just davant de la caserna de la Guardia Civil. Van contractar persones del poble per fer el manteniment del circ i cuidar els animals. El 18 de juliol, mentre els militars feixistes iniciaven el cop d’estat, van fer la seva única actuació en aquest poble navarrès. Després van desaparèixer. 

La companyia estava formada per unes cinquanta persones, pallassos, artistes, una orquestra... Tenia cavalls, sobres els quals feia acrobàcies la filla del director, Giovanna Anastasini, de 14 anys; i també tenia un elefant. Amb la desaparició dels cinquanta membres del circ, la carpa i els animals van quedar abandonats a la Plazuela. Els cavalls van acabar servint per llaurar els camps i amb la lona del circ es van fer sacs. L’elefant i el seu cuidador, un ceutí de 13 anys, es van quedar uns dies pel poble. Els nens portaven melons vells al pobre animal i quedaven impressionats per la valentia del jove, que es llançava a l’Ebre des del pont. Dies després també van desaparèixer.

El director, Arístides Anastasini, la seva filla i algun altre artista, van sobreviure i van aconseguir quedar-se tres o quatre dels millors cavalls. Van ser obligats a seguir actuant per a les tropes feixistes. Després van poder fugir a Portugal i d’allà van anar als EUA, on van continuar fent circ de la mà de Renato Anastasini, fill d’Aristides, nascut a Ceuta el 1933. The show must go on. Actualment la gran carpa del circ Anastasini continua girant pels Estats Units.


Imatge de l'obra 'Olvido Flores. Las maravillas de Júpiter', de la companyia Estefanía de Paz Asín | Arxiu


La promesa incomplerta del mestre republicà

La recuperació de la història d’Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar, també va començar al peu d’una fossa comuna. Sergi Bernal, el documentalista que la va recuperar, estava fotografiant les excavacions de la fossa de La Pedraja, a Burgos, quan va aparèixer una persona de Bañuelos de Bureba dient que allà s’hi trobava el que havia sigut mestre del seu poble.

Igual que el circ, al feixisme tampoc li agraden els mestres republicans, per això en van matar tants. Aquell juliol de 1936 el curs escolar ja havia acabat, per tant, Antoni Benaiges no tenia perquè haver-se quedat en aquest petit poble de les muntanyes burgaleses. Es va quedar perquè havia fet una promesa als seus alumnes, portar-los al seu poble natal, Mont-roig del Camp, perquè poguessin veure el mar per primer cop a la vida. No va poder complir la seva promesa perquè els feixistes sublevats el van detenir, el van torturar i va ser assassinat pels falangistes locals.

Benaiges va néixer el 1903 en una família dedicada a la educació, però va fer de pagès i així va conèixer de primera mà les desigualtats en el repartiment de la riquesa. L’any 1928 va estudiar a la ‘Normal’, a Barcelona, i es va convertir en un dels molts mestres compromesos amb els ideals republicans que hi va haver en aquella època. Els seus referents van ser María Montessori, Ferrer i Guàrdia, Adolphe Ferrière i, sobretot, Célestin Freinet, que apostava per l'ús de la impremta per construir una relació entre l’escola i l’entorn, fomentant l’entrada de la vida real a dintre de l’aula.


Benaiges i els alumnes a la escola de Bañuelos de Bureba | Arxiu


Primer va ser destinat a Vilanova i la Geltrú i el 1934 va arribar a l’escola rural de Bañuelos de Bureba. El primer que va fer va ser pintar l’escola i treure el crucifix, cosa que ja no va agradar als cacics locals. Després va instal·lar una impremta a l’aula i va crear un diari escolar i uns quaderns periòdics, que intercanviaven amb altres escoles de tot el món on també s’estava aplicant aquesta tècnica pedagògica. Amb aquests diaris i quaderns, els alumnes prenien la paraula, s’expressaven lliurement i sortien al poble a fer preguntes, intentant analitzar el perquè de les desigualtats. Això va acabar d’encendre les alarmes i va ser la condemna del mestre.

La majoria d’aquest quaderns i diaris van ser cremats pels feixistes. Però els que Benaiges enviava a la seva família a Tarragona i els que s’havien intercanviat amb altres llocs del món es van poder conservar. Alguns familiars també en van poder conservar alguns, on aquells alumnes explicaven com imaginaven que seria el mar i l’experiència de veure’l per primer cop. Ara, l’escola i la casa del mestre s’han convertit en un museu on es poden veure aquests diaris i quaderns.

Però la memòria d’Antoni Benaiges va tornar a ser agredida el juliol de l’any passat, quan l’Ajuntament de Briviesca, governat pel PP, va censurar la obra de teatre que es representarà a l’Ateneu Popular 9 Barris, que té el mateix títol que un d’aquells quaderns «El mar. Visión de unos niños que no lo han visto nunca». Per això, divulgar la memòria és un antídot contra el feixisme i els discursos d’odi, que actualment continuen estenent-se arreu.


Fragment de l’obra ‘El mar. Visió d'uns nens que no l'han vist mai’ |Arxiu


La primera dama de la moral franquista

Carmen Polo va jugar un paper tan important a la dictadura franquista com ho van fer el Tribunal d’Ordre Públic o la cúria de l’Opus dei. La dona del dictador va exemplificar la moral nacionalcatòlica que havia de seguir la meitat de la població del país, les dones. Era una aristòcrata provinciana i una fanàtica religiosa i va exercir una forta influència sobre el seu marit, contagiant-lo del seu fanatisme religiós, que Franco no tenia abans de conèixer-la.

María del Carmen Polo y Martínez-Valdés va néixer l’11 de juny de 1900 al sí d’una família aristocràtica d’Oviedo. El seu pare era un terratinent i prestigiós advocat carlista i la seva mare es deia Ramona Martínez-Valdés y Martínez-Valdés, say no more. Va estudiar a les Ursulinas i a les Salesas. Amb 17 anys va conèixer en una romeria al que seria la seva primera i única parella. El seu pare no va aprovar aquesta relació i no va assistir a la boda, doncs hagués preferit casar-la amb algun aristòcrata asturià. Quan Franco va ser nombrat caudillo i generalísimo, el setembre de 1936, Carmen es va convertir en primera dama i es va fer dir «la Señora». En plena guerra, Franco anava cada tarda a resar el rosari amb ella per complaure-la. 


Carmen Polo rep a les vocals de la junta nacional del Patronato de Protección de la Mujer al Pardo, anys 40. | Arxiu

Després de guanyar la guerra, el matrimoni es va instal·lar al Pardo el març de 1940. Allà, Carmen va establir la seva petita cort, governant amb mà de ferro la vida de la seva filla i els seus set nets, vetant a tot el que no mostrés adhesió a la rígida moral ultracatòlica i exercint una forta influència sobre el seu marit i la seva activitat de dictador. «Carmen no se pierde nada» deia el cosí de Franco a les seves memòries, que «la Señora» va censurar. Va ser ella la que va convèncer a Franco que nombrés a Arias Navarro després del salt d’alçada de Carrero Blanco, «Hace falta un presidente duro. Tiene que ser Arias. No hay otro» li va dir Carmen al seu marit.

Era una addicta al luxe i les joies, cosa que li va valer el malnom de «la Collares», també diuen que era molt aficionada a fer «sinpas», motiu pel qual els millors joiers de Madrid tancaven quan sabien que havia sortit de compres. També li agradaven les antiguitats, que amics i coneguts no dubtaven a regalar-li a la menor mostra d’interès. Tan és així que es diu que alguns guardaven la plata quan ella els visitava, per evitar que s’encapritxés d’alguna cosa. La seva relíquia preferida era el braç incorrupte de Santa Teresa, que va presidir sempre el seu dormitori.

Profundament beata, el seu net explicava que quan anaven de cacera es passava tota l’estona resant el rosari i obligava als demés a fer el mateix. Carmen es va esforçar a propagar els valors de la ideologia nacionalcatòlica entre les joves generacions, com a presidenta d’honor del Patronato de Protección a la Mujer, cruel institució creada el 1941 per controlar la moral de les dones a base de càstigs, proves de virginitat, treballs forçats i internament en convents. Els motius d’aquests internaments podien ser molt diversos, des de anar de la mà amb un noi a fumar al carrer. En el punt de mira d’aquesta policia de la moral hi havia els “comportamientos homosexuales u otras anomalías de orden mental”, la prostitució o la foscor de les sales de ball. 

«El niño mirará al mundo, la niña mirará al hogar», així resumia la moral franquista el paper de la dona, que havia de ser la «reina del hogar», la «perfecta casada». Els estudis superiors eren, per a les que els podien obtenir, un simple adorno a l’espera del matrimoni. Estava mal vist que anessin soles pel carrer o paguessin un cafè. Les dones tenien que assumir el seu paper secundari a la vida i, en públic, tenien que ser recollides i discretes, sumisses i asexuades, la roba tenia que tapar la forma femenina. El sexe era el gran tabú, la castedat una virtut i la virginitat una garantia. 

Després de la mort del dictador, el rei Juan Carlos li va concedir el «Señorío de Meirás» amb la dignitat de «Grande de España». Es va passar els seus últims anys entre misses i commemoracions del 20 de novembre al Valle de los Caídos. Va morir el 6 de febrer de 1988 al seu luxós domicili del carrer Hermanos Bécquer, a Madrid. El 2019 les restes de Franco van ser exhumades del Valle de los Caídos i enterrades junt a les seves.


Imatge de l'espectacle 'Dama Dictadura. Cia Hermanas Picohueso'


Escriu: Roger Costa Puyal | @Ruesru