23 d'abril 2015

Cultura, indicadors i drets

En motiu de les Jornades d’Avaluació Estratègica per als Equipaments Culturals organitzades pel Conca es constata com, cada cop més, com l’”impacte social” dels projectes culturals, “la participació”, o la contribució a la “cohesió social”, són eixos de treball i avaluació que s’incorporen progressivament als Plans estratègics dels grans equipaments culturals. Aquest és un fet que també s’ha pogut constatar en la inclusió d’indicadors socials i educatius, per part de l’ICUB, en l’avaluació de projectes com les Fàbriques de Creació de Barcelona.

La incorporació de l’eix social, als plans estratègics i als discursos de les grans institucions culturals pot ser un bon objectiu però és un mal símptoma:

En primer lloc, perquè al presentar-se com a innovació, com a nova sensibilitat, fins i tot en termes de Responsabilitat Social Corporativa (llenguatge de l’empresa) desvetlla una mancança històrica, un buit anterior, un descuit en la política cultural: la gent, “lo social”.

En segon lloc, perquè intueix un concepte de cultura deslligada de les persones, les poblacions, a les quals cal acostar-se perquè, o bé no hi són, o bé són una altra cosa.

En tercer lloc, en la majoria del discurs de l’eix social, es parla d’accessibilitat en clau públic (accedir, incrementar, arribar a, obrir-se,… són conceptes recurrents) o en clau participació (la gent participa…) a propostes que dissenya la institució.

Quan una intervenció del públic posa en evidència l’absència del concepte de dret cultural en el relat de l’avaluació, la resposta es redueix a simplificar en dos espais i la seva distància: la dels grans equipaments culturals (MNAC, Auditori, …) i la cultura popular i tradicional, sense que en cap moment ens haguem preguntat què entenem per cultura. És això?

Poques vegades es parla de com els territoris, les poblacions són presents, governen i decideixen sobre aquests equipaments. El que per unes institucions és l’eix estratègic innovador, “el social”, etiquetat i planificat, del qual se’n fa bandera, per projectes com l’Ateneu Popular 9 Barris, o d’altres equipaments culturals de la ciutat, de gestió comunitària, aquesta és la raó de ser i d’existir, és un element constituent sense el qual no hi ha projecte cultural.

No es tracta d’acostar-se a la comunitat, sinó de ser la comunitat, no vincular-se al barri, sinó ser del barri i pel barri.

Existeix un altre espai, el que no considera la cultura com a objecte, sinó la cultura com a subjecte. Col·lectiu.