L'Ateneu Ambulant
Març de 1991 marca el final d'una etapa important en la història de l'Ateneu. Aquest mes van començar les grans obres que van convertir el recinte industrial que havíem fet servir fins a aquell moment, en un flamant teatre i equipament nous. Amb el pas dels anys i després de superar alguns debats interns, imprescindibles per anar definint la nostra posició davant l'administració, l'Ateneu havia aconseguit consolidar-se com un equipament municipal amb una altra forma de gestió. Els criteris discordants amb la política de centres cívics i les gabes per mantenir una gestió i un funcionament independent respecte a la institució, van allargar les negociacions. Malgrat les dificultats per aconseguir acords amb l'Ajuntament, els grups vinculats a l'Ateneu no havíem deixat d'impulsar un potent projecte cultural mentre li recordàvem al consistori els seus compromisos no complits. Pel camí va caldre lluitar i reivindicar molt per aconseguir petites reformes a l'edifici, que resultaven un pegat davant la necessitat d'un nou Ateneu. Al març de 1991 per fi van començar les grans obres, basades en un projecte arquitectònic que aprofitava l'estructura de dues naus i renovava íntegrament el sostre i la distribució interior, així com la construcció d'un teatre.
Dos anys abans, en 1989, havíem aconseguit un primer contracte de prestació de serveis amb l'Ajuntament. Ningú hauria pogut preveure que dos anys més tard hauríem aconseguit que les paraules es convertissin en fets i que la gran reforma estructural que tant havíem demandat finalment començaria. Hem d'aclarir que la nostra no era tan sols una reivindicació de les persones que participàvem en la gestió de l'Ateneu, sinó que comptàvem amb el suport de tot el moviment veïnal del districte, fet que va ser fonamental. De fet, si aconseguim sobreviure als més de tres anys que van durar les obres va ser gràcies a la vida associativa del nostre districte, Nou Barris. A aquella època la vam anomenar L'Ateneu Ambulant.
Perquè les obres es realitzessin vam haver de sortir de l'Ateneu i durant els més de tres anys que van durar les obres, ens situem en un petit local provisional que ens van cedir al carrer de les Torres, a Roquetes. Era un espai que amb prou feines cobria els mínims imprescindibles per mantenir la secretària, fer les reunions i emmagatzemar coses, però ho preferíem així, ja que vam decidir rebutjar una oferta que ens van fer perquè acceptéssim gestionar un local a la Casa de l'Aigua i situar-nos en un espai que realment fos provisional. El nostre objectiu era tornar a l'Ateneu, triguessin el que triguessin les obres. La resta d'activitats les vam desenvolupar en diferents espais del districte i va ser la vida cultural de Nou Barris, que nosaltres també contribuíem a dinamitzar a través de la recentment creada Coordinadora Cultural de 9 Barris, la que ens va mantenir amb vida i amb força en aquest període.
Els Jocs Olímpics van provocar un retard en les obres a causa de problemes financers de l'Ajuntament. La relació amb els col·lectius que es reunien i utilitzaven l'Ateneu es va afeblir a causa de la manca d'un espai adaptat, les companyes que havien estat portant el bar es van haver de buscar la vida. Per poder supervisar la marxa de les obres vam contractar a una persona. Això ens va permetre tenir comunicació amb els arquitectes del projecte i aconseguir que el nou Ateneu fos un local adaptat al circ, amb una gran caixa escènica, sense el sòl inclinat ni les butaques fixes que ens volien ficar. Vam haver de batallar molt per aconseguir que el nou Ateneu s'adaptés als plans que teníem per a l'espai, incloent-hi entre altres coses una cuina que se'ns negava sistemàticament, però l'esforç va valdre la pena. A l'octubre de 1994, després de gairebé disset anys d'espera, Nou Barris tenia per fi amb un Ateneu potent. S'obria així una nova etapa plena de reptes i aprenentatges.
