Cultura i compromís amb Marina Garcés i Belen Gopegui

http://culturacitrica.wordpress.com/2013/12/12/61/

La tasca de l’art, si hi hagués una tasca específica, si no fos la mateixa tasca del polític i de l’assagista i del revolucionari, és fer visible allò que és visible. No és precís parlar de poders ocults ni d’un incoscient turbi. Hi ha prou amb parlar del poder visible i dels noms que l’ostenten i dels mitjans per arrabassar-li. [...] L’opressió és absolutament visible.

BELÉN GOPEGUI

He de confessar que sovint, després de visitar una exposició, llegir segons quin llibre o assistir a una conferència, m’assalta la pregunta “I què?”. Em sembla que és una sensació molt habitual, encara que potser no ens atrevim a compartir-la o a dir-nos-la en veu alta. Vivim una atrafegada vida cultural que a més volem considerar interessant perquè ens fa a nosaltres mateixos interessants. Anem al teatre, a concerts, a conferències, a activitats de tota mena a les quals hem de sumar els llibres que ens queden per llegir, els processos de recerca experimentals dels què formem part, les revistes en què escrivim… Però quantes vegades no hem sentit, dins nostre, una veueta que diu: “molt bonic, però i què?”, “molt simpàtic, però i què?”, “entretingut, però i què?”, “interessant, però i què?… i a mi què?”

MARINA GARCÈS