Mural 40 anys d'Ateneu

Les parets de l'Ateneu han estat testimoni de 40 anys d'acció, lluita i diversió. I són elles les que ens parlen d'aquest procés històric a través d'un nou mural. Partint d’una fotografia d’arxiu, aquest recrea el sopar del Grup de Dones de Nou Barris que vam acollir l’any 1988. Celebraven 10 anys de recorregut, lluita i territori. Rosa Miró, membre del grup i autora de la fotografia original, contextualitza la trobada: «el grup de dones es reunia cada 8 de Març -dia de la dona- en diferents espais del barri. Aquell any ho vam fer a l’Ateneu».

Hem volgut parlar amb l’artista del mural, Miquel Wert, per tal de veure com es vincula la seva obra amb l’actual projecte de recuperació de la memòria col·lectiva.

L'artista, Miquel Wert, en el procés d'elaboració de l'obra

Per què vas escollir aquesta imatge? Què et va suggerir?

Quan vaig escollir aquesta fotografia entre totes les que s’havien recollit a l’arxiu de l’Ateneu, no tenia ni idea que finalment seria incorporada a l’exposició de Via Júlia ni que sabíeu qui n’era l’autora. De fet, la idea era evitar la repetició, i per això vaig triar una imatge anònima, sense pretensions artístiques. Aquest tipus d’instantànies conserven certa frescor i espontaneïtat. Escollir aquesta i no una altra era un risc, perquè no representa pas el moment més emblemàtic de la història de l’Ateneu. En canvi, sí que copsa un determinat ambient en el qual es generen relacions i projectes comunitaris. He de reconèixer, però, que en l’elecció també vaig tenir en compte factors relatius a la composició.

La teva tècnica és peculiar: entre el graffiti i el muralisme, utilitzes pinzell al carrer. Quines són les teves influències?

Jo provinc de l’art urbà, m’atreu la idea de l’apropiació de l’espai públic, de dignificar espais desangelats. Durant certa època, però, semblava que tot el que es feia al carrer havia de ser graffiti. El graffiti és sinònim d’esprai, i fins i tot té una connotació d'enaltiment de l’ego de l’artista. És per això que, després d’estudiar belles arts i iniciar una carrera més convencional com a pintor, vaig decidir tornar al carrer però des d’una altra vessant. Faig el mateix tipus d’obra que podria fer en un altre format, però aprofitant els avantatges i els reptes d’aquest suport concret: la diferència en la perspectiva i les dimensions, l’adaptació a una nova localització cada cop, la possibilitat d’arribar a un nou públic...

D’on ve aquest interès per la imatge d’arxiu? És la raó de què pintis sempre en blanc i negre?

Tot parteix d’uns orígens familiars dispersos. Durant la meva infància, vaig haver de reconstruir la meva genealogia a partir de fotografies i de filmacions de Super 8, ja que la meva branca familiar materna prové de Suècia. Aquestes activaven la meva imaginació; em muntava pel·lícules, mai millor dit. A poc a poc vaig anar deixant enrere les imatges personals i vaig començar a transitar mercats a la recerca de l’últim gran descobriment. Al cap i a la fi, per a mi, les fotografies no eren retrats de persones amb noms i cognoms sinó l’evocació d’imaginaris col·lectius i, per tant, peces capaces d’articular narratives al seu voltant.

El fet que pinti en blanc i negre ve determinat per les fotografies d’arxiu, però aquesta no és l’única raó. Al principi treballava amb una paleta més extensa de colors, però a poc a poc em vaig anar desprenent d’elements addicionals per arribar a l’essència. És per això que algunes de les meves obres, com ara la de l’Ateneu, tenen un aire poc precís, difós. Amb això pretenc que l’obra estigui oberta a interpretacions i que remeti únicament a aquella atmosfera de celebració i comunitat.

Versió final del mural en memòria dels 40 anys d'Ateneu

* Fotografies a càrrec de Fernando Alcalá, Román Ramírez i Miquel Wert