Mobilització social i animació sociocultural

Mobilització social i animació sociocultural

 Reproducció de part del col·loqui “Contractures socials” celebrat al Centre Cívic El Sortidor de Poble Sec el dimarts 28 d’abril del 2015. Organitzat per l’UOC – Universitat Oberta de Catalunya participàvem gent de Trasnformas, La Fundició, Associació educativa Itaca, Equip d’arquitectura Raons Públiques, Marabal i l’Ateneu Popular 9Barris. Es tractaven diferents visions sobre l’Animació sociocultural. Per exemple el lleure, les arts i la cultura, l’espai públic o la mobilització social. Aquesta última en la que ens va tocar a l’Ateneu. I aquestes són les preguntes i les respostes que varem donar. 

El propòsit principal de l’Animació Sociocultural (ASC) és el de qüestionar les estructures d’estat i les seves polítiques? O s’hade centrar preferentment a afavorir la cohesió social i els objectius d ́àmbit cultural?

L’ASC ha de servir per a que les persones analitzin la seva realitat i facin per canviar-la de forma col·lectiva des de valors com la cooperació, el suport mutu o la solidaritat. Amb aquesta definició i depenent del moment i la realitat de cada lloc i cada comunitat es poden plantejar canviar les estructures d’estat, les politiques o afavorir la cohesió social i els objectius d’àmbit cultural.  

Per exemple als any 6o o 70 el paper de l’AVVs va ser cabdal en la mobilització social i en generar moviment en un moment de silenci i desert cultural. També van ser a les universitat i les fàbriques on es trobaven els espais de debat, de formació, i de grups  d’acció. O el crit per recuperar el carrer als anys 70 de la mà de figures com l’artista Ocaña o les Jornades Llibertàries al Parc Güell. Tot un moviment sociocultural que intentava acabar amb el règim franquista i crear un canvi social. Al final aquell canvi va ser moure’l tot per que no es mogués res.  

Així que amb una visió crítica al concepte de l’ASC podem dir que per a molta gent és un concepte “carca”. M’explicaré. Com hem vist als 60 i 70 era una eina emancipadora però cap els 80 i 90 va ser tant controlada per les administracions (subvencions, convenis, equipaments,..), es va fomentar moltísim i alhora es van acabant diluint en formes de control o entreniment. Com deia en Toni Puig a l’article de 1988 “Històries de l’Animació Sociocultural de Catalunya” existia un perill i era que l’ASC esdevingués burocràtica o encara pitjor, que esdevingués poder. Així va ser. 

Actualment la sociocultural continua tenint una força cabdal i torna a reivindicar el seu paper per provocar un nou canvi social. Antonio Moreno, educador andalús escrivia un article, al blog Participasión, que es titulava “Imprescindible para otro mundo posible (de la indignación juvenil al aprendizaje de la participación)” en el que plantejava que les formes d’organització assembleàries, que sortien amb força amb el 15-M eren germanes de l’ASC. Aquí a Barcelona hi ha projectes com els de Can Batlló, Can Vies, Ateneu Flor de Maig.... que estan posant sobre la taula elements trencadors a partir de models de gestió comunitària. Una comunitat s’organitza, com explicava al principi en la definició d’ASC, amb voluntat transformadora i de servei públic. De cop i volta públic significa de la comunitat, no té per que ser de l’administració. De cop i volta la finalitat de l’ASC torna aparèixer amb molta força. 

Per tal de fomentar la implicació, compromís i participació activa dels subjectes, és necessari que l ́educació social estableixi un vincle amb la dimensió política? 

Tota educació és política. Inclús qui plantegi que l’educació és neutra està fent política.  La definició que he fet abans de l’ASC marca una dimensió política molt profunda. Nosaltres quan plantegem funcionar per assemblea estem fent política. Cap institució educativa és neutral, ni és merament un lloc per a la instrucció ni està aïllades de la realitat sociopolítica.

Actualment ho podem veure de forma clara a la feina que està fent el Moviment Sense Terra - MST al Brasil que funcionen amb tres bases que diuen: Lluita constant, organització com a construcció de nous valors i l’educació com a garantia de qualitat.

La ocupació de terres és una forma de lluita i de pressió per obligar al govern a posar en pràctica el mandat constitucional de la reforma agrària. Ells diuen que “educar és la millor manera de lluitar i que lluitar és la millor manera d’educar”. Per a ells educar significa bàsicament formar per transformar la societat i la primera construcció col·lectiva en un campament és l’escola.

Tornen a tenir la definició i la finalitat de l’ASC que parlàvem al principi. 

Quin discurs polític i ideològic existeix quan l ́ASC roman a les ordres de la política social i cultural de l ́Administració pública de l ́estat? 

L’ASC no és neutra. La utilització dels Animadors socioculturals o de la cultura com a eina de control o emancipació és una realitat. Per veure-ho us vull mostrar un cartell de l’Ateneu Popular9 Barris.

A la part de sota a la dreta del cartell apareix una pancarta que diu “I love matar Animadors Culturals”. És una provocadora frase per explicar un moment històric a Barcelona i alhora permet parlar sobre la posició ideològica de la figura de l’Animador Sociocultural.La frase apareix en un cartell que va realitzar el dibuixant Azagra cap els inicis dels anys 90. És un cartell que, avui en dia, utilitzem com a suport didàctic quan expliquem l’Ateneu Popular 9 Barris i el com entenem l’acció sociocultural a estudiants d’Animació Sociocultural i Educació Social.

La frase i tot el cartell responen a un moment en el que l’Ateneu  estava en obres i la gent de l’associació Bidó de Nou Barris havien encetat  l’Ateneu Ambulant per mantenir viu el projecte realitzant accions a totes les barriades.És una època en la que es fa la política de Centre Cívics de l’Ajuntament de Barcelona i on els veïns de 9 Barris estan treballant per a que l’equipament sigui diferent al model de Centre Cívic. Volen un model participatiu, gestionat des de el veïnat i desenvolupat des de les necessitats del territori pel mateix territori.

És en aquets marc on els Animadors Culturals són vistos com eines del control social i de la línea política que vol impulsar l’Ajuntament. Una línea que s’entén totalment contrària a la que esta portant a terme els veïns. Així l’Animador Cultural es converteix en la figura sobre la que recauen moltes queixes i crítiques.

Això ens permet fer una reflexió. Alguns professional afirmen que desenvolupen una Animació Sociocultural emmarcada en un model tecnològic o científic, és a dir en una caixa d’eines totalment neutra i sense càrrega ideològica. Hem de dir que això no és cert. L’Animació Sociocultural sempre té un marc ideològic  al darrera. Inclòs quan s’empenyen en dir que es neutra, estan partint d’un marc ideològic.

 Em recolzo en una cita d’en Pere Soler del llibre  “L’Animació Sociocultural: Una estratègia pel desenvolupament i l’empoderament de comunitats (2011) que diu:“L’ASC hauria de ser el qüestionament del sistema establert, crítica, reformulació, interrogació i creació. És natural que pugui resultar incòmoda a algunes estructures o institucions […] És important mantenir viva i activa la capacitat i el sentit crític de la comunitat perquè són elements imprescindibles per a l’empoderament i per a convertir-nos en protagonistes del nostre propi destí.”