25 d'octubre 2017

Materials per a la història de l'Ateneu // 8


Fa vint anys l'Ateneu estava en ple procés de refundació. Amb un nou edifici inaugurat a finals de 1994, l'any de prova i experimentació que va suposar 1995 i un parell de temporades de trepidant programació, cap a mitjans de 1997 la necessitat de repensar tot el model organitzatiu pesava cada cop més. L'Ateneu havia canviat, el context social, polític i cultural era diferent i el projecte requeria una nova estructura per poder afrontar aquests reptes.

Al segon número d'un butlletí intern que es va enviar als socis de Bidó de Nou Barris el maig de 1997, anomenat «L'Ateneu a debat», es feia «una crida a la participació, a la construcció de l'Ateneu, a la creativitat, al compromís, pels creadors arriscats, a la millora de les condicions de vida de la gent de Nou Barris, a la generositat, per la cultura, pel diàleg, per l'esquerra. Per tot això i unes quantes coses més, ajudeu-nos a construir l'Ateneu, sumem esforços en un esforç comú.» Aquesta crida formava part de la convocatòria a una jornada de debat, que es va celebrar el diumenge 25 de maig de 1997.

A l'interior del mateix butlletí podem trobar un text escrit per qui llavors era el coordinador del projecte, Ricard Panadès, en el que es plantegen amb claredat alguns dels debats i línies de treball que haurien de marcar l'evolució de l'equipament fins a l'actualitat. Una paraula aniria definint la relació entre totes aquestes dimensions del projecte: equilibri. 

Cal l'equilibri.

L'Ateneu Popular de Nou Barris ha fet 20 anys, no ens hem d'estendre per la nostàlgia, els temps han canviat, i molt. Cal retenir però que el projecte de l'Ateneu s'ha construït amb l'esforç voluntari de molta gent, amb il·lusió, amb tenacitat i constància. Que ha estat fruit de la realitat social de Nou Barris i per tant ha tingut i té un component socio-polític clarament d'esquerres. Finalment que ha tingut vocació de zona, de districte, és a dir, no s'ha volgut quedar en una projecció de barri, per això ja hi ha altres projectes. És en aquests últims dos anys quan l'Ateneu ha agafat la força a què aspiràvem, però el camí no ha estat fàcil, tampoc hem sabut o pogut explicar el projecte: això ha produït alguns cops malentesos i reticències.

Bé, ara hem arribat a bastir un programa cultural (que cal millorar), hem iniciat la professionalització de la gestió i per fi hem de construir l'entitat. Això sona molt estrany, a què sí, sembla fet al revés i de fet és així.

Tot hauria anat d'una altra manera si haguéssim tingut el projecte, l'entitat i els equips molt més ben definits abans de començar aquesta última etapa (a partir del 95). Els fets no han estat així, la nostra estratègia va ser la d'omplir l'Ateneu d'activitats sempre en la nostra línia, això sí. Aquesta va ser la prioritat número u. En un segon terme van quedar els temes organitzatius, això ha provocat tot una sèrie de problemes que ara amb aquest nou procés intentem abordar clarament. Sense una organització forta a la darrera, la gestió de l'Ateneu no és possible.
Tres objectius més han estat afegits un cop aquesta primera fase s'ha cregut superada (que no vol dir de cap manera que el programa cultural estigui acabat), professionalitzar la gestió (que implica la transparència i la capacitat de gestionar veritablement), diversificar les fonts de recursos (que vol dir parcialment entrar en organitzacions de segon nivell, així com reforçar la independència) i consolidació i ampliació de la base social (que vol dir fer entitat i implica les polítiques de participació i independència).

Analitzem però alguns malentesos, o per on circulen les tensions més habituals.

Una és la oposició ciutat-territori (totes les etiquetes són odioses). Aquesta oposició no solament és falsa sinó que resulta estèril. El projecte se'n pot ressentir perquè plantejar avui que la necessària projecció ciutadana de l'Ateneu va en contra dels interessos de Nou Barris és fals. És clar que aquesta oposició no és manifesta formulada tan explícitament, però és latent en algunes de les argumentacions. Un projecte cultural de qualitat que tingui projecció sobre la ciutat, entenent aquesta no com a Barcelona sinó com àrea metropolitana (àrea Besos), revertirà amb molta més força sobre Nou Barris, o és que Nou Barris no és ciutat?

L'altra oposició que se sol sobreposar i que a efectes d'anàlisi podem separar, és la de treball professional/treball voluntari. Una associació com Bidó incorpora a la gestió de l'Ateneu una concepció d'entitat. És a dir al «servei» Ateneu Popular Nou Barris hi afegim un model de gestió com d'entitat, apel·lem al treball voluntari, a l'esforç col·lectiu per tirar endavant el projecte, alhora exigim a l'Ajuntament que compleixi les seves obligacions atenent a la seva vessant de servei públic. Això provoca un projecte híbrid, l'Ateneu no és plenament ni una associació ni un servei públic. La conseqüència és que ha de treballar amb criteris professionals fomentant la participació i el treball voluntari. Aquests criteris professionals no volen dir de cap manera que tot el treball sigui remunerat, vol dir que per a una programació estable i en un servei públic, els compromisos han de ser ferms. Dit d'una altra manera: treball voluntari no vol dir de cap manera inseguretat amb els compromisos lliurement contraguts. Vol dir encara un parell de coses: el treball voluntari ha de permetre una gradació molt vasta i l'esperit del treball voluntari ha d'impregnar a tothom que estigui verdaderament implicat en el projecte.

Una tercera oposició ens interessa destacar: treball artístic-treball social. Aquí entra tota la polèmica sobre el que s'ha vingut anomenant socio-cultura que és el camp on se suposa que estem. Una terminologia ara abandonada per molts doncs és concebeix que la socio-cultura és cultura i no cal afegir al treball cultural una espècie de subdenominació. Els arguments són sòlids, de fet tota activitat cultural té la seva dimensió social i per tant l'activitat de base, que aprofitem per dir que hauria d'estar molt vinculada al món de l'ensenyament, és imprescindible per crear un mercat i un públic. Aquesta és una tasca sens dubte cultural, encara que sigui considerada bàsica i per tant amb unes vinculacions socials indubtables. Un projecte com l'Ateneu ha de mantenir un equilibri entre la programació de qualitat, la vinculació amb el món artístic i creatiu i els seus vincles socials, radicats bàsicament a Nou Barris. S'ha de tenir molt clar de totes maneres que el projecte és cultural i que necessita en el seu si una potència creativa de pes que només poden donar els artistes.

Un cop descrites aquestes tres oposicions que d'alguna se superposen i són només una manera d'analitzar alguns dels problemes que té el projecte Ateneu seria bo que tornéssim als objectius que perseguim i que haurem de definir clarament a l'assemblea.